LA PACIÈNCIA TÉ UN LÍMIT

Avui que el govern estatal es burla de tots els ciutadans i ciutadanes, els dediquem aquests versos:

La paciència té un límit

Voldria llançar-me al carrer...
si calgués, amb armes.
Potser per la sang que un moro,
des de la trinxera enemiga,
va fer vessar al meu pare.
O per tants Julian Bell
que, ajudant-nos, van assaonar la terra
on tants i tants només pacten
-sòl on els carnissers de Màlaga
ens arrabassen el patrimoni,
que ben nostre és i tenen encara.
Voldria escriure un llibre
per dir-vos, potser, que no m'enganyo,
que de carnet només en tinc i en tindré
-sempre que pugui pagar-lo, declaro-
de carnet, deia, només en tindré dels Diners.
I voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n
(m'excuso davant l'ànima catalana)
perquè és l'únic que pot fer-me creure,
per exemple, en la innocència dels Murray,
engarjolats a Irlanda; o pot fer-me cridar
pels empresonats sota el delicte culte de saber
que va valer més un bienni liberal
que la demagògia que canta una gola desafinada.
Vull -i no sés pas si sabré fer-ho-
llançar-me al carrer...
si cal amb armes,
vull fer l'amor més que mai i ara.
No vull tenir un fill
ni vull pas plantar un arbre.

Marta Pessarrodona

PREC

Ni criptes ni sepulcres
ni lilàs ni baladres ni calzes.
Porteu-me al més infinit horitzó,
a tocar del cel, a la vora del paradís,
on escumeja el so,
els xiquets fan castells de sorra
i les parelles exhibeixen el seu amor
entre sirenes.
On els homes espolsen les culpes,
ni que siga efímerament.

Vesseu-me, floc a floc, a l'estany
de marees espeneroses
i alabatre de gavina.

On les closques dels caragols
es fan eco de les celebracions,
dels descansons sempiterns, de paus
veres i no simulades.

                              Hèctor Serra

Epístola o Cançó a lèspera de música

Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.

Josep Piera

Sobre l'Ovidi i la nostra dignitat

 
 Diuen que ningú és profeta a la seua terra. Ovidi Montllor sí ho va ser i ho continua sent. Les seues paraules, les seues cançons i el seu legat continuen ressonant al seu carrascós i clevillat poble, com diu la seua cançó. Que ja en vida es va convertir en símbol de la col·lectivitat no sols a Alcoi sinó a tots els territoris de llengua catalana no es pot negar. Per això, que gairebé vint anys després de la seua mort els reconeixements a la seua figura per part de les institucions hagen brillat per la seua absència, tant al País Valencià com al seu propi poble, no sols clama al cel, sinó que demostra la malaltia que la nostra societat pateix des que tots els pobles de l'estat espanyol vàrem iniciar el camí de la democràcia.

  Des d'aleshores l'allunyament entre la societat i les institucions ha sigut cada vegada major. Prova és el cas del nostre estimat Ovidi, tan present a l'imaginari col·lectiu i absolutament ignorat pels que, fins ara, ens han governat. Aquest allunyament ve produït per un mal enteniment del sistema democràtic, pel "he guanyat i s'ha acabat", encara que la majoria de la ciutadania real no t'haja recolzat a les urnes ni tinga la mateixa sensibilitat que tu, i encara que les regles del sistema siguen absolutament injustes amb les minories, impedint el seu creixement.

  Al igual que l'esperit ovidià, però, el nacionalisme polític valencià ha continuat viu durant tots aquests anys, a pesar de les trabes que per a la seua existència li s'han imposat per part del sistema. És més, no sols ha sobreviscut sinó que ha creiscut sobremanera gràcies al compromís de tants amb la seua identitat. Perquè la consciència de ser poble no pot esborrar-se, com venim comprovant des de fa segles, ni amb les eines de manipulació més avançades, siga plenant de sal els camps siga a través dels mitjans de comunicació moderns. Com bé diuen, les coses de vegades triguen més del que desitgem, però arriben. Així és com Compromís està presionant per que l'Ovidi tinga el lloc que li correspon al seu poble, amb un carrer i amb homenatges com els del passat 9 d'octubre.

  Molts diran que aquesta reivindicació es deu a motius ideològics, per afinitat amb la figura de l'Ovidi. A aquests els diré que moltes diferències polítiques hi haurien entre l'Ovidi i, per exemple, jo mateix. Es tracta, però, de reconeixer la tasca que per la dignitat de la nostra cultura, de la nostra llengua, del nostre poble i del nostre país, va dur a terme Ovidi Montllor i Mengual. Es tracta de recuperar per al nostre sistema el vertader esperit democràtic, la participació i l'implicació de totes i tots en la construcció del país que volem.

9 D'OCTUBRE

Parlament per a l'acte del BLOC-Compromís Alcoi amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià

"Bon dia a totes i tots.

Hui, 9 d’octubre, celebrem la diada nacional del País Valencià, celebrem la fundació del poble que conformem, el naixement de la col·lectivitat que som, la de les valencianes i valencians, quan el rei Jaume va entrar el 1238 al grau de València. Hui és el dia que reivindiquem, reafirmem i celebrem l'existència del nostre país i de la nostra cultura, de la nostra identitat.

“Aquesta terra t’ha donat la sang i l’estimes, aquest poble t’ha lliurat l’alfabet i el respires” canta Andreu Valor entonant un poema de Garcia Grau en homenatge al mestre de Castalla. Durant molts anys varen intentar esborrar la nostra memòria i la nostra consciència de poble. Sembla que la democràcia no va significar la restauració de la nostra dignitat. Ens varem convertir en una “comunitat”, com si d’una comunitat de propietaris es tractara però sense ser propietaris d’aquesta, paradògic… Malgrat açò i com diu Enric Valor, a les valencianes i als valencians ens pertany el nostre país, la nostra cultura, la nostra dignitat i el nostre futur. És per això que el nacionalisme polític valencià sempre ha estat viu, pel fort compromís que tantes persones han tingut amb la nostra identitat, per damunt dels conflictes que alguns han estat interessats en crear.

La joventut de hui hem crescut a un sistema que ha fet fallida: clientelisme, corrupció, balafiament dels diners públics… un sistema que no respecta a les persones i que els grans partits sucursalistes continuen volent perpetuar. Sembla que sols en deixen dues eixides, emigrar o malviure a la nostra terra sense poder començar una vida independent, nostra. Afortunadament, però, ací no acaba la història, i projectes polítics com els de BLOC-Compromís volen canviar, i canviaran, el nostre sistema i la nostra democràcia per fer-la de totes i tots, i el més important, la ciutadania està adonant-se que el BLOC-Compromís és l’alternativa real. Aquest canvi va començar a sentir-se a Alcoi a les passades eleccions, i hem passat d’un govern autoritari a un govern de consens, de totes i tots els alcoians i alcoianes.

Volem un País Valencià digne, on els diners del poble siguen emprats per al benestar del poble, un País Valencià on la sanitat, l’educació i la investigació siguen el primer. Un País Valencià que ajude a la dependència de les persones que ho necessiten, que respecte la igualtat de gènere i la diversitat sexual als centres educatius i a tots els sectors de la societat, i no sols als papers. Volem un País Valencià on la vivenda no siga un mitjà d’enriquiment de les oligarquies. On la nostra llengua siga respectada i estimada com a representant màxim de la nostra cultura i de la nostra dignitat. Volem que les nostres comarques no siguen marginades, com ara fent desaparèixer la línia de tren Alcoi-Xàtiva. Volen aïllar la nostra societat, sembla, però, que aquesta gent no ha estudiat massa Història, i no saben que ni tan sols sembrant de sal els camps van poder apagar la nostra consciència de poble. Volem un País Valencià lliure, capaç de decidir el seu futur.

Al BJ creem en la dignitat de la política, defensem la política participativa com l'única manera de fer de la nostra democràcia una vertadera democràcia, sense marginar a les minories, que treballe pel benestar de la ciutadania, pel futur d’Alcoi i del nostre País Valencià. Pot ser a molts els semble una utopia, però com diu Pau Alabajos, “construirem una utopia” perquè no podran fer-nos callar.

Fa uns dies, vaig llegir al facebook, i amb açò acabaré, unes paraules d’Enric Morera a propòsit de la diada de les valencianes i valencians, i que diuen així: “Unir el poble valencià... aquest és el nostre Compromís. "Molt de temps s'allunyarem oblidant-nos que érem germans" diu la lletra del Cant de Redemció... Ells voldran dividir-nos i enfrontar-nos per a continuar espoliant-nos. Ells ens han imposat un sistema de financiació que ens empobreix... cada dia més s'esmicola el nostre benestar. Ells, els centralistes pretenen dividir-nos per a continuar la seua marginació en infraestructures... I nosaltres fa anys que van dir prou. Ara tornaran a intentar-ho. I nosaltres continuarem el nostre poble, sumant energies i voluntats amb una aspiració de millorar l'autogovern i les llibertats nacionals del poble valencià.

Feliç Diada i visca el País Valencià!"

Livro do desassossego. Síntesis de una personalidad fragmentada

   Seguramente ni el propio Pessoa imaginó jamás que se convertiría en una de las figuras más importantes en la historia de su querido Portugal y en una figura clave de la literatura europea contemporánea. Como el rey don Sebastián, la importancia de su obra marcó la cultura portuguesa una vez desaparecido, y sus heterónimos se convirtieron en símbolos de la fragmentación del sujeto moderno para toda la cultura occidental.

   Livro do desassossego, publicado cuarenta y siete años después de la muerte del escritor, es la obra en prosa más importante del poeta portugués. Si la obra poética de Pessoa nos descubría un sujeto fragmentado y dominado por la angustia vital de saber lo efímero y el sinsentido de la existencia, esta obra escrita bajo el heterónimo de Bernardo Soares, compuesta por divagaciones filosóficas, notas de diario y aforismos, nos permite abordar mejor toda su obra.

  En 1913 firmó un artículo en la revista A Guia, que decía pertenecía al Livro do desasosegó, se trataba de En la floresta del enajenamiento. Cuando falleció en 1935 dejó desordenados los escritos pertenecientes al libro, con una serie de indicaciones completamente dispersas y contradictorias. Para la edición del libro se planteó intentar hacer una sucesión cronológica de los escritos y fragmentos, pero afortunadamente se impuso el orden temático, teniendo en cuenta el estilo, que fue variando a lo largo de los más de veinte años durante los que Pessoa escribió esta obra. 

   Tanto la creación de la obra como la edición nos permiten justificar y entender la forma y el sentido del texto, o los textos, pues esta obra es más que un texto o la suma de muchos, podríamos afirmar que es, como el poeta que nos ocupa, un texto fragmentado, muchos textos que forman uno solo cohesionado por el ritmo de la modernidad. 

   Aun habiendo sido escrito, en palabras del propio poeta, por el heterónimo Bernardo Soares, de quien dijo que conoció cuando cenaba en un bar y lo miraba observando “de manera extraordinaria a las personas que había allí, no de modo sospechoso, sino con un interés especial[1]” lo cierto es que el libro tiene cierto carácter autobiográfico, y en el sujeto actante podemos descubrir al propio ortónimo. Desde nuestro punto de vista, y al contrario que la mayor parte de la crítica, que ha visto esta obra como una obra, más del propio Pessoa que de Bernardo Soares, heterónimo que no se considera tan completo como el resto, nosotros consideramos a éste, al heterónimo, como una amalgama del resto de heterónimos y del Pessoa ortónimo. Si puede parecer que Bernardo Soares no fue tan trabajado como el resto de heterónimos, es porque en la obra es difícil encontrar marcas de una personalidad propia distinta a la del ortónimo. Nosotros pensamos que esto sucede, más bien, porque la obra fue compuesta a lo largo de veinte años por todas las partes fragmentarias de la personalidad del poeta portugués, y que Bernardo Soares, y no Fernando Pessoa, es la personificación de la suma de todos los heterónimos y del ortónimo, que son los creadores de la obra.

    Encontramos la sensación de que es la figura del ortónimo la que gobierna la totalidad del libro. Pensamos que esto sucede porque las marcas referidas al espacio del sujeto de los escritos es el espacio físico de la vida de Pessoa, o porque encontramos, sobre todo en los fragmentos de diario, las reflexiones más íntimas y profundas que, sabemos, tenía el escritor. Lejos de quitarle la autoría a Bernardo Soares para dársela al ortónimo por esta cuestión, pensamos que esta es la manifestación del ortónimo, como se manifiestan el resto de heterónimos dentro de la obra fragmentaria total que es Livro do desassossego. Así, creemos que el heterónimo de Bernardo Soares es, en lugar de serlo el propio ortónimo, la suma de todos los fragmentos de la personalidad del poeta. Cierto es que este heterónimo está lejos del resto, a los que Pessoa dio vida literaria, pero está única obra significa una síntesis de la ideología de todas las personalidades creadas por Fernando Pessoa. 

   Podemos ver en la fragmentación del hilo conductor de la obra, y en la variedad temática, formal, o de estilo, un símbolo de la modernidad que Pessoa supo captar y sentir. Además, la obra expresa, desde una perspectiva particular, el sentir de cualquier sujeto moderno en general. En muchos de los fragmentos encontramos un reflejo, ya no de la sociedad contemporánea al autor, sino también de la nuestra propia. 

   Livro do desassossiego es, en definitiva y desde nuestro punto de vista, la representación de la literatura viva, sin linealidad y fragmentaria que las vanguardias quisieron llevar a cabo. No importa el orden en que se lean sus fragmentos, que deben ser releídos, pensamos, en voz alta para captar la belleza estética y el mensaje, la angustia, la sensibilidad por la existencia, contenidas en cada pausa y articulación de sus palabras. Esta obra es hoy, y en conclusión, símbolo de la transformación del individuo, de la sociedad, de la cultura y de la literatura, que supuso el inicio del siglo XX.

[1] Pessoa, Fernando, Libro del desasosiego, Seix Barral, Biblioteca breve, Barcelona, 1984. p.27.

Cant de Raül

Pense que ha arribat l'hora del meu cant a València, jo també temia el moment, m'ho confesse, temia el moment del meu cant a València... Els inicis van ser a Benimaclet, gairebé teniem vint anys i el cap ple de somnis encara quasi adolescents. Recorde la força d'aquells temps, la sang recorria impetuosa el nostre cos i res no importava fora d'aquell pis. Els bars de Russafa vingueren després, aquelles vistes del riu... Vivers sempre al centre, com la humitat, com el desproposit dels qui governen aquesta ciutat que és nostra. El soroll del tramvia sempre hi va ser, també aquests darrers anys a Pont de Fusta, ací hem sigut família. Què faré ara amb tots els llibres que em va deixar Blasco Ibáñez? València, València, ah tu València meua... No, jo tampoc la vull cantar amb solemnitat, a València, tan íntima i calenta, tan crescuda i dolguda, i estimada també!