LA PACIÈNCIA TÉ UN LÍMIT

Avui que el govern estatal es burla de tots els ciutadans i ciutadanes, els dediquem aquests versos:

La paciència té un límit

Voldria llançar-me al carrer...
si calgués, amb armes.
Potser per la sang que un moro,
des de la trinxera enemiga,
va fer vessar al meu pare.
O per tants Julian Bell
que, ajudant-nos, van assaonar la terra
on tants i tants només pacten
-sòl on els carnissers de Màlaga
ens arrabassen el patrimoni,
que ben nostre és i tenen encara.
Voldria escriure un llibre
per dir-vos, potser, que no m'enganyo,
que de carnet només en tinc i en tindré
-sempre que pugui pagar-lo, declaro-
de carnet, deia, només en tindré dels Diners.
I voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n
(m'excuso davant l'ànima catalana)
perquè és l'únic que pot fer-me creure,
per exemple, en la innocència dels Murray,
engarjolats a Irlanda; o pot fer-me cridar
pels empresonats sota el delicte culte de saber
que va valer més un bienni liberal
que la demagògia que canta una gola desafinada.
Vull -i no sés pas si sabré fer-ho-
llançar-me al carrer...
si cal amb armes,
vull fer l'amor més que mai i ara.
No vull tenir un fill
ni vull pas plantar un arbre.

Marta Pessarrodona

PREC

Ni criptes ni sepulcres
ni lilàs ni baladres ni calzes.
Porteu-me al més infinit horitzó,
a tocar del cel, a la vora del paradís,
on escumeja el so,
els xiquets fan castells de sorra
i les parelles exhibeixen el seu amor
entre sirenes.
On els homes espolsen les culpes,
ni que siga efímerament.

Vesseu-me, floc a floc, a l'estany
de marees espeneroses
i alabatre de gavina.

On les closques dels caragols
es fan eco de les celebracions,
dels descansons sempiterns, de paus
veres i no simulades.

                              Hèctor Serra

Epístola o Cançó a lèspera de música

Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.

Josep Piera

Sobre l'Ovidi i la nostra dignitat

 
 Diuen que ningú és profeta a la seua terra. Ovidi Montllor sí ho va ser i ho continua sent. Les seues paraules, les seues cançons i el seu legat continuen ressonant al seu carrascós i clevillat poble, com diu la seua cançó. Que ja en vida es va convertir en símbol de la col·lectivitat no sols a Alcoi sinó a tots els territoris de llengua catalana no es pot negar. Per això, que gairebé vint anys després de la seua mort els reconeixements a la seua figura per part de les institucions hagen brillat per la seua absència, tant al País Valencià com al seu propi poble, no sols clama al cel, sinó que demostra la malaltia que la nostra societat pateix des que tots els pobles de l'estat espanyol vàrem iniciar el camí de la democràcia.

  Des d'aleshores l'allunyament entre la societat i les institucions ha sigut cada vegada major. Prova és el cas del nostre estimat Ovidi, tan present a l'imaginari col·lectiu i absolutament ignorat pels que, fins ara, ens han governat. Aquest allunyament ve produït per un mal enteniment del sistema democràtic, pel "he guanyat i s'ha acabat", encara que la majoria de la ciutadania real no t'haja recolzat a les urnes ni tinga la mateixa sensibilitat que tu, i encara que les regles del sistema siguen absolutament injustes amb les minories, impedint el seu creixement.

  Al igual que l'esperit ovidià, però, el nacionalisme polític valencià ha continuat viu durant tots aquests anys, a pesar de les trabes que per a la seua existència li s'han imposat per part del sistema. És més, no sols ha sobreviscut sinó que ha creiscut sobremanera gràcies al compromís de tants amb la seua identitat. Perquè la consciència de ser poble no pot esborrar-se, com venim comprovant des de fa segles, ni amb les eines de manipulació més avançades, siga plenant de sal els camps siga a través dels mitjans de comunicació moderns. Com bé diuen, les coses de vegades triguen més del que desitgem, però arriben. Així és com Compromís està presionant per que l'Ovidi tinga el lloc que li correspon al seu poble, amb un carrer i amb homenatges com els del passat 9 d'octubre.

  Molts diran que aquesta reivindicació es deu a motius ideològics, per afinitat amb la figura de l'Ovidi. A aquests els diré que moltes diferències polítiques hi haurien entre l'Ovidi i, per exemple, jo mateix. Es tracta, però, de reconeixer la tasca que per la dignitat de la nostra cultura, de la nostra llengua, del nostre poble i del nostre país, va dur a terme Ovidi Montllor i Mengual. Es tracta de recuperar per al nostre sistema el vertader esperit democràtic, la participació i l'implicació de totes i tots en la construcció del país que volem.