Pense que ha arribat l'hora del meu cant a València, jo també temia el moment, m'ho confesse, temia el moment del meu cant a València... Els inicis van ser a Benimaclet, gairebé teniem vint anys i el cap ple de somnis encara quasi adolescents. Recorde la força d'aquells temps, la sang recorria impetuosa el nostre cos i res no importava fora d'aquell pis. Els bars de Russafa vingueren després, aquelles vistes del riu... Vivers sempre al centre, com la humitat, com el desproposit dels qui governen aquesta ciutat que és nostra. El soroll del tramvia sempre hi va ser, també aquests darrers anys a Pont de Fusta, ací hem sigut família. Què faré ara amb tots els llibres que em va deixar Blasco Ibáñez? València, València, ah tu València meua... No, jo tampoc la vull cantar amb solemnitat, a València, tan íntima i calenta, tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada